Dissabte 28 ens vam trobar tots al refugi de Marialles cap a les dues del migdia després de venir la gran majoria des de l’estació de Girona on havíem quedat per agrupar-nos-hi abans de començar a pujar cap a França.

Després el dinar en un prat amb precioses vistes i fer una mica el ronço (com és normal en les nostres sortides) vam començar a enfilar amunt cap a les cinc de la tarda. Aquella hora el sol no era gaire fort i pujàvem entre boscos on la temperatura era molt agradable. A les 19:00 arribàvem a la Cabana d'Aragó (un petit refugi de menys de deu metres quadrats) i després d’una petita reunió per decidir si ens quedàvem a dormir allí o seguíem un tros més. Vam seguir la segona opció. Hi havia algun núvol una mica lleig que podia fer pensar que ens fes mal temps però després de meditar una mica vam pensar que si plovia ja tornaríem a baixar fins aquest refugi i que si seguíem tot el que enfiléssim avui no ho hauríem de fer l’endemà al matí.

Vam seguir una hora més per una vall que ens va acostar fins al peu del Canigó on vam veure un grup d’isards que passejaven prop nostre. A partir d’allà començava una pujada bastant pronunciada i plena de pedres cap al Cim, així doncs vam decidir pernoctar en aquell lloc on encara hi havia una mica de vegetació. El sopar en aquell paratge mentre s’anava fent de nit va ser molt relaxant, fins i tot vam cuinar un cep que vam arreplegar pel camí. A part, la temperatura era bastant fresca i feia gust haver-se d’abrigar després de les calors d’aquests dies. Després de fer el cafè i sota un cel de milions d’estrelles vam anar a dormir contemplant diversos estels fugassos.

D’hora, cap a les 4 de la matinada, ens vam despertar, vam agrupar tot el pes que no volíem pujar al Canigó, el vam embolicar amb un farcell gros per deixar-lo allà on havíem dormit i no haver de carretejar-lo fins el cim. Pujant, en la foscor de la nit vam tornar a veure el grup d’isards que corrien prop nostre. El dia anava clarejant i vam arribar amb el temps just al cim per contemplar l’espectacular sortida del sol sobre el mar. La baixada ens la vam agafar en calma i vam anar baixant cadascú al seu ritme. Vam recollir tot el material que havíem deixat al "campament base" i vam seguir baixant fins arribar al refugi de Marialles. Allí ens vam dirigir a Pi a fer l’esperada costellada.

Això és tot.

Abel Capdevila
Sweet Osona, Joves amb Diabetes